Lliteló de palla per a l’espantall - II -

Lliteló de palla per a l’espantall [primers 35 fullls]


Scrawny Strawbed for a Scarecrow [first batch]

Lliteló de palla per a l’espantall [nota liminar]

Lliteló de palla per a l’espantall [nota liminar]



Scrawny Strawbed for a Scarecrow [Preliminaries]

The deleaturs on the first pages indicate an ulterior parcial reworking of the text.

Found in one of the boxes and pasted here:

[Recobrant texts de l’any de la pera. Tot de sobte t’has fotut vell, i així, com més que no llegir, rellegeixes, més que no escriure, reescrius.]

Cos a la platja


El dissertant va aparèixer a escena. El cartell anunciava el títol de la conferència: La Geografia és el Cos a la Platja d’una Medusa Morta.

El dissertant que dic ningú no l’aplaudí. Cert que només hi érem quatre gats. I a tres i mig ens agafaven llavors estossecs.

Féu l’home de l’escenari: “Sabeu què, doncs que jo no sóc orador, tret que crec que tampoc no cal ser-ho gaire per a dir públicament, sense por, que si Andorra no gaudeix al caramull de l’estat de cap família reial, doncs quina naquisitat, quina minva, quina mancança, quina pèrdua cabdal, i que si els andorrans parlen ells amb ells un dialecte que hom, sospitosament, ha trobat ser qualque mena d’italià macarrònic, per no dir-ne genovès i tot, com el del navegador Colom, doncs sí ves, què. La qüestió, companys, no és aquesta. Ni tampoc aquella. La qüestió és fer cas del que diem. Escoltar l’altre, fer així amb el cap: capcinades de comprensió; dir: Si us plau, podríeu repetir el que heu dit; no he acabat de copsar-ho; si és el cas que no hem pas doncs copsat bé allò suara dit.

“I així, companys, anar fent. Un orador només pot dir allò que tothom ja sap. Allò que algú ha oblidat, o no ha gosat dur al capdavant del consirer, o s’ha ensumat sense haver-ho pogut concretar... però sempre quelcom ja sabut. Si no fos així, és clar, a cada conferència, hi hauria garrotades.

“Danesos, çoviètics, iraqís, brasilers, boiximans, singapuresos, birmans, i demòcrates en general som tots plegats gent si fa no fa, i per descomptat quitis de tota mena de problemes estranys d’aquells que referencien les cabòries subnormals on se sumeixen els carallots personatges de novel·la que fan una pel·lícula i llavors, al cap de cap a les dues hores si fa no fa, catacrec que es moren.

“No, no; tothom pot fer d’orador d’aquests de bot-i-fora si en pujar a l’estrada només fa rajar la veritat. Si diu: Escolteu, em dic així, Pepet Laixada, qualsevol nom, i això dic i crec: Que bla bla bla. Doncs això és el que faig, i això voldria que aprenguéssiu. Que hom puja amunt, diu allò que ha de dir, i au. No em cal ser cap orador, ni que em pagueu el sou perquè us ensinistri a ben discursejar si pujo i dic: Això sé. I no dic que sigui més llest o menys que el veí. O gaire intel·lectual, La qüestió és la veritat dita clarament, amb el pit enlaire. Sé que al segle nou abans d’aquell profeta o dissertant com jo que hom empra sovint per a dividir edats o eres... I qui triarem d’ací a poc per a dir la nova era que començarà aviadet? Doncs no ho sé. No em triareu a mi. Mes per què no? Tant se val. Això sé, nogensmenys, que al segle nou abans de Crist, això s’esdevingué, en qualque contrada a la vora de la illa Atlàntida, ho sap tothom, o ho hauria de saber, s’hi esdevingueren, doncs, coses qui-sap-les embolicades, i això no és que ho sàpigui perquè ho sé; només ho sé perquè hom m’ho ha martellejat al sensori d’ençà que comprenc el que hom diu, d’ençà que sé, companys, de llegir. Et diuen justament allí, vora l’Atlàntida, s’esdevingueren les meravelles increïbles, és a dir, les xarones ximpleries que s’empesquen de fa centúries tots els utòpics. Tret que darrerement et diuen, perquè això de vora l’Atlàntida ja deu estar massa suat, et diuen: No, això s’esdevingué a Palestina, a Grècia, a Roma, al Nepal. És a dir, pel fet que ningú ja no sap on codonys para l’Atlàntida, en situen els esdeveniments a indrets més fàcils de localitzar, més a l’abast del parroquià, per tal de vendre-li millor la mercaderia. No treu que tot no sigui falòrnia, és clar, i això que dic tècnica de venedor i prou. Res no s’ha esdevingut mai enlloc. Tot ho somiem mentre anem fent.”

Un dels llogaters va saltar per a dir: “I una merda!”

El dissertant anà a roplegar un regle llarg que tenia prop, repenjat a la taula.

“I una merda...” continuà el llogater ics, “si algú us fot barrada per l’esquena, ja em direu el somni!”

El dissertant amb la vara colpí tot d’una el cap del seu interlocutor, el qual es rebregà exageradament.

“Una vegada tinguí un somni on cuidí caure. Em vaig despertar al llit, i tanmateix el blau al maluc i el trep al cap, al mateix costat del blau, al dret, eren justament a l’indret on el somni em deia que havia caigut. Em direu que potser somiava llavors que veia el blau i el trep, i això us dic, teniu raó... dieu veritat... sou orador!”

L’interlocutor pujà a l’escenari i etzibà un mastegot enmig del visatge del conferenciant.

“Ai, perdoneu, somiava que us fotia un mastegot.”

“I jo que el rebia; molt bé. Bona nota per a vós, company. I ara al pinyol de la qüestió: Som-hi. Apunteu, mentalment, com sigui: A... al palau... al palau de les nacions unides hi ha... hi ha un mapa... un mapa gros... i tot... i tot de banderetes molt glorioses clavadetes damunt. Punt i a part. Subratllat. Senyores i senyors. No sóc cap orador, però dic veritats com carxots sobtadament ben escarxofats. No sóc orador, no, mes em fa l’efecte que... que tampoc no cal ser-ho gaire per a dir, ben clar, que tant el mapota com les banderetes a les nacions unides de Nova York són la veritat d’allò somiat ara mateix. Car hi ha al somni sempre exactament allò que hi ha; i no pas re altre... enlloc!

“Si l’ull del sensori el fiquem fit en aquell nucli essencial: les nacions unides... ens adonem que no hi ha fora del nucli altra veritat... que el nucli és la veritat... incontrovertible, la veritat universal, humanal, unànime! Somiada!

“Les nacions unides, pinyol del somni, companys! I qui no hi és, no hi és comptat!

“Aneu i proclameu-ho! No cal ser creador ni orador ni re per a dir només i únicament la veritat. No se’ns engargussa la llengua quan diem el somni a tentipotenti! Només hi ha el que hi ha, i d’on no n’hi ha no en raja! Si no ets a les nacions unides, no ets enlloc, ni somiat!

“Tant la pròpia Atlàntida com els enfarfecs dels regionalistes provincians que l’enfonsaren per sempre més rauen submergits per tones i tones de plom fos que és la matèria on els somnis s’extreuen per a premsar-se al full burell del cervell. Els regionalismes provincians, ara formidablement oblidats, com somnis que no reeixiren a superar l’estadi d’esfilagarsament espectral, no els esmentéssim doncs mai més. No engargusséssim la interpretació del somni. Ja costa prou de destriar el present; només caldria afegir-hi el si-no-fos, el si-no-hagués-estat aquell ofec o aquell soroll o aquella punxada al recte, i el somni hauria llavors virat cap a un indret més ideal... tot això és perdre el temps! Qui no existeix que calli, com pertany a tot mort i enterrat. Fer cap cas a les possibilitats de somnis al capdavall només intuïts, mes mai sense projecció a la consciència, fóra superflu afegitó a fadíssima comèdia que mai ningú podrà ni voldrà aprofitar. Catalans, i això què és? Mai no ha existit: somni esbucat. Ningú no entenem ni escoltem ni ens creiem ni ens prenem molla seriosament aquell concepte de fugaç malson.”

Havíem perdut de vista, entretant, el llogater ics. Ara aparegué rere el conferenciant. Pobre llogater ics. Hom l’havia profusament, salvatgement, ataconat. S’arrossegava, pelleringa sangosa.

El cansament de tant d’haver-se hagut de barallar amb la mort a cada cantonada, de tant haver volgut exposar les fal·làcies, els inferns sumptuosos promesos pels palatreques, l’han fet retre’s. “Prou, prou...” creiem que diu amb un fil xafallós de veu.

Esgüells bojals a càrrec del dissertant llavors alhora que botxineja el llogater, el trepitja amb irritació, i esgaripa: “Silenci! Que el somni brolli en pau!” S’abaixà els pantalons, n’abaixà els parracs del llogater ics. S’acaronà el trau del cul. Ens el mostrà. Prengué com titella el llogater. El capiculà. N’obrí el cul perquè veiéssim com hom l’havia violat qui sap amb quins instruments de tortura.

“Apreneu-vos-em la dissertació, companys; la corrupció correrà sense entrebancs... formosos com sou i amb la mica de vèrbola que us ensenyarem... violareu a escara... qui no somia somnis violents...?”

No sabíem què li feia encara al llogater ofert. Maltempsades, atzagaiades, rai. Els nostres sexes tanmateix no en feien cap cas.

Feia estona que havíem perdudes virginitats i dèries semblants. Tantost arribàvem a l’acadèmia hom ens havia estifollades les parts. Els llogaters del sexe érem allí a aprendre. Tret que ja ho sabíem tot.

Estranyament muts, nosaltres que mai no hem gaudit de veu ni de vot, tantost ens mostren escenes de sexe violent, de violència barrejada al sexe i als budells, sí ves, ens inhibim, passem a la somnolència. Tot allò vist s’integra, taca d’oli, al somni.


***


De Rangun en Conill es transporta al Ngami: al capdavall, de Rangun al Ngami no hi ha gaire: només un pam de mapa.

En Conill, ara me’n recordo, era al capdamunt d’un mur. El mur era a la presó. El guardià, na Pròcula, era sota seu, a un dels cantons del mur. A l’altre cantó només hi havia més presó. No aniràs enlloc, Conill. Una de dues, i no n’hi ha d’altra: o cauràs, enastat, a la baioneta del guardià, o tornaràs al pati de la presó, a cansar-t’hi, a morir-t’hi de fàstic, com tots nosaltres.

Guaitava, a baix, la terra vermella, erma, cremada, d’allí on no ha gaire encara hi havia raguda la selva. Se n’ha atipat i ha enfilat amunt, sense tombar els ulls enrere, maniàtic. Ha volgut arribar a la neu, al cim. Justament pels volts d’aleshores que s’hi feia.

Havia patit prou, per a arribar-hi. Esbufegat. A la muntanya, amb els hebertistes, amb els meus, es va dir. Sempre deu costar, arribar-hi, i més deu costar com més alt vols arribar. Pel camí havien romasos l’entrepà encetat, el paper d’embolicar que havia embolicat l’entrepà, ah, i les teories gargotejades al paper. Un dia rere un altre, gargotejant teories cabdals al paper d’embolicar del taulell de la botiga. Quantes de vegades s’havia hagut de torcar el cul amb els papers de les teories. Cap altre paper a la butxaca.


***


Hi deia, o crèiem desxifrar-hi, el següent:


“feveurisme”— (de “fer veure”)

fes veure que fas quelcom
fes veure que ets infeliç o un infeliç – com ells
fes veure que et creus si més no algunes de les falòrnies de llurs jutges i capellans
fes-te façana escrostonada davant l’envejós...

evagina l’ull dret
pampallugueigs de mareig – estonejant-hi – ara i adés toquejant-t’hi la cigala...

garratibat de tant de pelar-te-l’hi...
intel·lectualitzant allò que els senys ens perceben –
com percebem pels senys allò que l’enteniment voldria que percebéssim...


***


Leri-leri al capçaner del mur – n’Agrippa Conill, si caic no caic, rabejant-se en l’ambivalència – somiant i alhora veient la baioneta – el dissertant, lluny, se li esgargamellava debades —...


***


Embolcallada de broncs, per a na Pròcula s’ha acabat el bròquil; vol esbroncs; es rebrega a lloc, s’hi troba massa malament, tota torta, guerxada. Aixeca sovint l’arma. S’agulla ça-hi, s’agulla llassús...

I ara? Entre els matolls de l’estepa s’hi belluga un conill...? S’hi belluga en Conill...?


***